UN FENOMEN ANOMENAT WII

NOTA: abans de res, voldria deixar clar que no estic en contra de la WII com a concepte, i que això no és més que una reflexió en veu alta, per la qual cosa no és la meva intenció molestar ningú. A més, admiro Nintendo per la seva valentia i esforç en recerca i superació. 

Nintendo, vista des de la meva visió

Nintendo és una gran companyia, que al llarg de la seva trajectòria ha deixat empremta en diferents ocasions, doncs ens ha aportat la creació de tendències i sistemes únics pels quals MAI la podrem oblidar.

Però no obstant això, no és or tot el que lluu a les seves prestatgeries i, com totes les companyies, també ha comès errors. Malgrat això, compta amb una legió de seguidors molt comprensius que li perdonen (i obliden) totes les seves dolenteries... 

Si a aquest factor hi sumem que s’ha convertit en l’estàndard del país més consumidor del món (pel que a l’oci digital es refereix), ens trobem que qualsevol cosa que aparegui amb el segell de Nintendo vengui, i MOLT. 

Nintendo és GRAN, això no m’atreveixo ni a qüestionar-ho i, de fet, em declaro fan de diverses de les seves consoles de sobretaula. No obstant això, amb la WII, vaig experimentar sentiments contradictoris...

NINTENDO i les seves polítiques

Deixant de banda el camp de les portàtils, del qual segurament la podríem considerar líder, en el següent document em centraré bàsicament en el terreny de sobretaula. 

I començaré la història amb la NES o Famicom (al Japó), la consola insígnia i segurament un dels pilars de l’entreteniment visual tal i com el coneixem avui dia. Eren uns altres temps, i hi ha qui els qualifica com a daurats; pot ser que sí, però jo em limito a dir més aviat uns altres temps, en els quals Nintendo va dominar els seus competidors amb un sistema superior per la seva versatilitat i qualitat global.

La Super Nintendo, va arrasar. Es pot considerar la Playstation 2 de la seva època, una consola súper completa que va comptar amb el suport total de les principals companyies de programari, així com de la mateixa Nintendo. Si a això hi sumem una descomunal potència per l’època, ens trobem davant d’una consola gairebé perfecta.

La Nintendo 64 va ser una plataforma que, probablement, podríem considerar fallida. Però tot i això, i gràcies al bon fer de la companyia, a les seves sagrades franquícies i a uns éssers anomenats Pokemon’s, va tirar endavant amb més o menys èxit. Però no ens enganyem, en el fons es van equivocar de concepte, i això ho van patir fins al final.

La Game Cube va ser sorprenent en tots els sentits però malgrat això, Nintendo va jugar a «fet i amagar».

Unes polítiques contradictòries en temàtica de jocs i la manca de suport van fer que durant molt de temps, la Cube es mogués en terra de ningú. Però una altra vegada, les franquícies (mà dreta de Nintendo en hores baixes) van tirar endavant una consola que, per potencial, podria haver guanyat la final amb facilitat, i que es va haver de conformar amb les semifinals, per culpa d’una certa indiferència per part dels seus creadors. En què estarien pensant? 

Cert és que, a part d’alguna joia, els últims dies de la Game Cube van ser bastant foscos. No seria que amb l’aparició de l’Eye Toy de PS2, els de Nintendo ja van començar a somiar amb un petit rectangle de color blanc...

I finalment, la WII, una consola o sistema, diguem-ne, diferent...

La clau de WII: El concepte social

Aquí és on se li ha de reconèixer a Nintendo la seva gran habilitat.

Mentre que les màximes rivals de generació van apostar clarament per la potència i continuar demostrant que una consola nova havia de superar amb escreix la seva antecessora, Nintendo es va desmarcar, limitant-se a canviar el xassís a la seva antiga Game Cube, a potenciar-la mínimament i a esprémer-la al màxim. Això sí, ho van fer amb cap, apostant per un sistema d’entreteniment nou, millorant alguna cosa que SONY va deixar entreveure amb la seva capturadota de moviment. 

I així va ser com van crear un sistema de joc que aportaria diversió assegurada i atrauria multitud de curiosos.

Un sensor de moviment frontal i un comandament amb sensors permet a la consola captar moviments laterals, verticals, i fins i tot de profunditat. Tota una novetat tecnològica que, al costat d’una campanya de màrqueting brutal i uns jocs dissenyats principalment per a jugar en grup, van fer que ràpidament japonesos, curiosos i aficionats als videojocs es llancessin com a bojos pel sistema. 

Cito els japonesos en primer lloc perquè crec que, en realitat, aquest era el públic principal al qual anava destinada la WII, ja que els encanten aquest tipus de jocs. Però en realitat, l’invent de Nintendo va tenir un efecte secundari: l’efecte social.

Ni Internet, ni Home’s, ni jocs en XARXA amb auriculars, ni tonteries... Si alguna cosa va unir la gent va ser la WII. Per què? Doncs perquè els situa realment en una mateixa habitació, amb la simple intenció de passar-ho bé i riure una mica.

Avui dia vivim en una societat en la qual la paraula ha quedat en segon terme, i per a relacionar-nos amb els altres necessitem l’ajuda de l’alcohol o d’alguna eina aliena. La WII fa aquesta funció, per la qual cosa es converteix en un objecte ideal per a crear bon ambient després d’un sopar o d’una reunió entre amics.

Aquí és on Nintendo la va clavar, ja que la seva consola feia de nexe perfecte entre gent que tenia diferents aficions i caràcters. No importaven els gràfics, l’argument o la durabilitat del joc, sinó simplement passar l’estona i passar-ho bé. 

Així que per aquesta banda no se’ls podia retreure res, només elogiar el seu invent i la seva visió de negoci. Ara bé, què passava amb els aficionats als videojocs que volien una consola Next Gen de la mà de Nintendo?

La Wii com a consola de videojocs

Evidentment, no puc dir que sigui una mala consola, com tampoc ho va ser la Game Cube (consola que va morir sense haver premut gaire les dents), doncs al cap i a la fi la WII era realment una mica més potent, i per tant era normal que alguns dels seus jocs fossin bons; ara bé, al cap d’un temps, va caure en un pou tecnològic del qual no en va poder sortir.

Les seves competidores estaven a anys llum i la WII no les podia seguir ni de lluny. I aniria a pitjor, ja que quan sortissin les rèpliques del Wii-mote de Sony o Microsft, se li menjarien el seu propi terreny...

Què sentiria un usuari de WII en veure que no pot jugar a les bombes que treien les altres consoles multiplataforma? 

Què sentiria un usuari de WII en veure que la seva diversió s’acabava amb alguns jocs molt bons, uns altres de bastant bons, i moltíssims d’aquells de fer el numeret amb el comandament?

Què sentiria un usuari de WII en veure que per gaudir de la nova generació com déu mana, havia de comprar un altre sistema? 

I finalment, què sentiria un usuari de WII en veure que la seva consola havia quedat gairebé obsoleta (tècnicament parlant) al cap de dos anys de la seva sortida?

No ho sé companys, crec que el pecat capital de Nintendo va ser pensar només a obrir un nou nínxol de mercat, a costa de deixar una mica de costat els jugadors de tota la vida. Al cap i a la fi, són aquests els que fan que el negoci es mogui amb el pas del temps, o els que mitifiquen les consoles; per contra, els jugadors esporàdics que només van comprar la WII per tenir-la al menjador de casa i fer la conya de tant en tant, en passar de moda desarien la consola per ficar-hi un Karaoke 3D, o què sé jo...

També es diu que Nintendo sempre va a la seva, buscant alternatives de joc; però que jo recordi, la Super Nintendo va sorprendre el món per la seva potència i qualitat.

Moltes preguntes em van venir al cap en aquell moment... va crear la WII un nou camí a seguir en el món del videojoc? Realment Nintendo pensava que el seu sistema tindria tant d’èxit? Podia donar més de si, potencialment parlant, la consola? Cap a on enfocaria el futur Nintendo?

Per sort, a dia d’avui ja ho sabem i, després d’un invent contradictori, anomenat WII-U, ha retornat al camí gràcies a una consola de molt nivell que ha sabut unir, de manera fantàstica, els camps de sobre taula i portàtil. No sabria dir-vos si Nintendo aprèn dels seus errors o en treu redit, el que si us puc assegurar és que no deixarà mail de sorprendre’ns...