THE LAST GUARDIAN

Al març del 2004, SONY va anunciar un joc que portaria cua (i mai més ben dit...). 

El TEAM ICO, un dels grups de programació més alternatius de l’empresa japonesa, creadors dels aclamats ICO i Shadow of the Colossus, capitanejats pel mestre Fumito Ueda, estava treballant en un projecte nou anomenat TRICO. Aquest joc pretenia seguir les pautes, la màgia i el misticisme dels seus títols anteriors. La sortida del joc estava prevista pel 2010, per la consola Playstation 3, no obstant això, el joc no veuria la llum fins al desembre de l’any 2016...   

El projecte va estar a punt de naufragar en varies ocasions per culpa de problemes de disseny, incompetència entre els patrons dels personatges, falta de potencial de la màquina... un cúmul d’arguments que van anar tensant la corda entre els programadors i la companyia. Tal va ser el nivell de descontentament de SONY amb els terminis del projecte que fins i tot es va desmembrar el grup de programació, destituint, ni més ni menys, al seu director en cap (el mateix Fumito Ueda).

Els detalls de com es va arribar a aquella decisió no van quedar mai clars, ja que van haver-hi molt poques declaracions d’ambdues parts. Els uns deien que no podien programar sota pressió i els altres defensaven que era un joc inviable en tots els sentits. L’autèntica veritat és que els seguidors del projecte veiem, resignats, com aquell projecte, tant esperat, s’anava endarrerint una i altra vegada...

ICO i Shadow of the Colossus han transcendit en mites gràcies a dos ingredients ben atípics: simplicitat i romanticisme. Uns escenaris intemporals, un bast món per explorar, poca informació al respecte (la qual cosa ens porta a l'exploració i descobriment) i enemics misteriosos. Aquests són els principals atributs d’uns jocs místics, però excitants alhora. Un jocs que poden no entrar bé a la primera, però que si els donem una mica de temps ens captivaran per sempre. 

El que va fer TEAM ICO, en aquell moment, va ser de valents. Penseu que el que s’estilava aleshores (finals de la Playstation 2 i inicis de la 3) eren fregits i refregits de les franquícies daurades (taquilla fàcil per les companyies). No obstant això, l'equip de Fumito Ueda va apostar molt fort per un concepte romàntic i humà, oferint uns jocs de plataformes “clàssics” amb no massa res més que sentiment...

Un cop en situació (era impossible començar l’anàlisi sense fer un passeig per la història), entendreu perfectament l’excitació que vam experimentar molts de nosaltres quan SONY, durant la fira E3 del 2015 va anunciar, per sorpresa, la sortida del joc per Playstation 4 i sota la batuta de, ni més ni menys, el mestre Fumito Ueda. Aquí començava una nova llegenda...

La veritat és que no sé ni com enfocar l’anàlisi, ja que aquest joc fuig de tots els tòpics. Així com Shadow of the Colossus va ser un joc diferent, enigmàtic i simple (en concepte), aquest encara ho és més. No compte amb introducció i el seu menú principal és més típic d’un joc en construcció que d’una novetat cridanera... sens dubte, el segell UEDA.   

El joc comença en l’estrany escenari d’un pou amb una cadena que ja vam poder veure a la primera demostració tècnica (l’any 2009) i en el que hi ha un curiós animal lligat. Aquí comença la nostre aventura i els descobriments, ja que amb la única ajuda de la “veu en off” d’un ancià, haurem d’alimentar, guarir i alliberar a la bèstia. No sabem qui som, no sabem com hem arribat allà i encara menys quin tipus de relació tenim amb un animal tant peculiar com aquell... 

Nosaltres anirem avançant per l’escenari al més pur estil ICO; corrent, saltant, enfilant-nos, mentre que en Trico es comporta com un animal de veritat: prudent, juganer, agressiu, temerari... 

Cal ser agraïts als patrons de conducta d’en Trico, generats per la IA, ja que el fan molt real i proper (sembla talment un cadell de gos o gat). Aquests patrons de conducta son bàsics per generar els nostrs sentiments vers ell. Penseu que passarem de veure’l lleig a estimar-lo sense adonar-nos-en.   

El mapa de joc és molt similar als de l’univers ICO: una fortalesa abandonada (curiosament semblant entre elles) en la que hem de enfilar-nos, saltar i valdre’ns de la nostra astúcia per continuar avançant.

Com que el tamany entre nosaltres és tant diferent, moltes vegades ens haurem d’ajudar per poder superar els escenaris. Aquí és on radica una de les virtuts del joc; cada nova localització és un nou repte arquitectònic en el que haurem d’esbrinar com superar-la tots dos.

El segon gran encert del joc, segons el meu punt de vista, és que és un joc sense pressa. Alguna vegada (poques) haurem de fer les accions en un temps determinat degut a la presencia d’enemics, però per norma general podrem avançar per l’escenari al nostre ritme, amb total llibertat d’observació i descobriment. És per aquest motiu que considero aquest joc com un exercici terapèutic antiestrès.

Tot i les similituds amb els jocs comentats anteriorment The Last Guardian té un ADN propi. Us admeto que no és un joc per a tots els públics, ja que la gent que busca acció desenfrenada no la trobaran. Per la resta de jugadors és una opció diferent que, si us enganxa, us sotmetrà de tal manera que no us n’oblidareu mai més. Conté plataformes, punts d’acció, trenca closques, carisma, sentiment i sobretot amor.

És al·lucinant, no se m’acut cap altre adjectiu, el veure com en Trico actua totalment a la seva bola, passant de nosaltres com podria fer qualsevol gat, però alhora es mostra tendre i afectuós. A més a més, es veu clarament com, a mida d’anar interactuant amb el medi, va aprenent coses com si posseís un instint propi. Em sap greu fer-me pesat, però aquesta és una de les parts més sorprenents del joc i la que hem de lloar als seus creadors. 

Penseu que podem estar una bona estona intentant sortir d’una situació impossible, amb total inactivitat per part seva i de cop i volta es posa a jugar amb algun element de l’escenari necessari o simplement s’enfila, sobre les potes del darrera, permetent-nos arribar a llocs impossibles. I, el més sorprenent de tot és que ho fa quan vol, no hi ha patrons de temps estipulats per res.

Tècnicament, el joc està molt aconseguit. Les dimensions dels dos personatges estan molt ben representades i els escenaris, tot i ser força normalets de disseny, compleixen perfectament segons la trama del joc. A més, estan farcits de zones inútils creades simplement per la seva contemplació. La realització d’en Trico és impressionant: la cara, les plomes, l’efecte de mullat i sec, les ombres... 

No voldria entrar en la polèmica de si aquest joc podia haver sortit per Playstation 3 o no, però el que si us puc dir és que d’haver sortit, hauria tingut, de ben segur, alguna mancança tècnica, ja sigui en detriment dels gràfics o de la suavitat de moviment.

Poquet més us puc explicar. De fet, no ho vull per no trencar-vos l’efecte sorpresa.

The Last Guardian no és un joc per a tots els públics, però si que tothom li hauria de donar una oportunitat. Un joc per gaudir amb calma que de ben segur ens sorprendrà en més d’un aspecte.

Per mi, que ja vinc enamorat dels dos anteriors projectes del TEAM ICO, aquest joc ha representat una bona dosis de medicina natural contra l’estrès i la excessiva repetició del sector. Un joc romàntic al qual ja tinc ganes de tornar a jugar...

Aquell refugi de pau que tots anhelem... Una obra d’art en forma de videojoc que, essent del tot sincer, no s’escapa de mostrar alguna petita errada de programació o control, però que sap sobreposar-se gràcies a la resta d’atributs positius.

MOLTES GRÀCIES estimat Fumito Ueda per regalar-nos, un cop més, un joc fora de cànons. Un producte relaxant i excitant a parts iguals.