Imagineu una ciutat al mig de l'oceà. Una ciutat apartada de tot contacte amb el món exterior i amb l'únic límit que el que un mateix es marqui...

Això és Rapture: Una ciutat on l'artista no ha de témer el censor, on el científic no està limitat per la nímia moral i on els poderosos no estan constrets per la massa... La ciutat que Andrew Ryan ha creat perquè les lleis siguin infringides.

Una ciutat sense límits morals on la investigació genètica arribarà a desafiar l'existència d'un Déu i on la innata indecència de l'ésser humà, juntament amb les ànsies de poder i egoisme, faran que caigui al més tenebrós dels abismes, la pertorbació de la ment humana...

Amb aquestes pautes comença una aventura plena d'incògnita, traïcions, por, acció i algun toc de tendresa que ens submergeix en un ambient inhòspit, però alhora intrigant que acaba captivant-nos totalment.

Rapture, la ciutat oblidada. 

La història transcorre en una decadent ciutat submarina on la humanitat ha oblidat, per complert, els valors.

En un marc tan bonic, però alhora macabre, fictici, però possible, oblidat, però en moviment, transcorre un dels jocs més impactants de tots els que he jugat. Un joc, en primera persona, que aconsegueix ficar-te de ple a la història i que no et deixa desconnectar ni un instant. Ambientació de luxe per a un joc COLOSAL.

Poc us puc dir que no hàgiu sentit ja sobre aquest joc, ja que en el seu moment va ser tot un referent. No obstant això, no em cansaré de pregonar que el seu punt fort és l'ambientació.

Si bé una ciutat submarina ja és un escenari immillorable per a qualsevol aventura de terror, a Bioshock han sabut recrear un univers macabre, però terriblement bell i atractiu alhora.

Mentre que a la ciutat s'hi respira un ambient de luxe decadent que ens recorda l'estètica americana dels anys 50-60, per les finestres es veu la crua realitat. Oceà profund i aïllat, on els nostres crits s'ofeguen amb només sortir de la boca. Tant la ciutat com l'abisme que es deixa entreveure per les finestres estan realitzats sense escatimar detalls.

Una banda sonora molt encertada, plena de melodies pintoresques, efectes esglaiadors i una traducció dels relats i converses que no han d'envejar res a qualsevol pel·lícula actual.

Uns gràfics superbs, amb efectes de llum que freguen la majestuositat i que mostren la seva màxima esplendor amb les vistes subaquàtiques de Rapture. Unes transparències i efectes d'aigua que no hi ha adjectiu possible per qualificar-los. Mai vists fins ara. 

Els personatges són carismàtics i estan molt ben detallats. Potser es repeteixen una mica, al llarg del joc, però això tampoc es pot retreure.

Una història, força paranoica, que amaga la terrible veritat de la raça humana: la cobdícia per trepitjar el proïsme.

Si bé, al principi, descol·loca una mica, el seu fil argumental no es talla en cap moment i arriba a tenir veritables punts d'èxtasi com, per exemple, amb l'aparició de les Little Systers i els Big Dady's.

Un terror al just nivell que ens manté a l'aguait en tot moment i que ens farà saltar de la cadira en més d'una ocasió. El soroll d'un Big Dady acostant-se, la cançó d'una dolça nena, les ombres de l'oceà o algun cadàver penjant... aquests són alguns exemples de moments impactants que impediran que ens relaxem.

Un joc indispensable i altament recomanable per a tothom. Encara que els shooters no siguin el nostre gènere preferit, no podem deixar d'experimentar la majestuositat de Bioshock. 

Un d'aquells jocs que d'aquí a vint anys encara recordarem.