VIDEOJOCS I EL SEU EFECTE ALS NENS

TRADUCCIÓ DE MARTÍ SEGON

 

Fa ja un temps, al fòrum de la web, vam tocar un tema una mica delicat: els videojocs, la violència i l’efecte que això produeix en les criatures.


És un tema polèmic però súper interessant, que m’ha motivat a escriure aquest document.


Aprofito per deixar clar que la meva opinió és del tot subjectiva, perquè no posseeixo estudis en el camp de la psicologia i l’educació infantil, però també és cert que moltes vegades tendim a abandonar la lògica i el sentit comú.


No cal ser un linx per adonar-se que aquest problema no és exclusiu del món dels videojocs. Avui dia, les criatures tenen accés a molta informació que per edat no els correspon. Ja sigui a la televisió, Internet o qualsevol altre mitjà, els nens veuen imatges que poden marcar i influir en la seva personalitat.

 

 

Potser no és dolent que els nens descobreixin la realitat de manera prematura, però sí que ho és que ho facin sols, sense control patern i al seu propi judici, ja que a ulls d’un nen, les coses solen divergir força de la realitat. Després de donar-hi moltes voltes, crec que l’arrel del problema radica en el fet que els pares o tutors no controlen la informació que arriba als seus fills, no la gestionen bé o, simplement, la comunicació entre ambdós és molt precària.


Vivim en un món boig i atrafegat en el qual les autèntiques tasques dels pares s’estan començant a oblidar: arribem cansats de la feina i l’últim que volem és perdre un temps excessiu amb els nostres fills.


D’educar-los ja se n’encarrega l’escola i a l’hora de distreure’s ja ho fan ells mateixos amb les joguines, la tauleta o la consola que li comprem, per la qual cosa, la tasca dels pares avui dia es redueix a vestir-los i alimentar-los. Aquesta, en to exagerat i sarcàstic, és la tendència actual i, al meu entendre, la base del problema. 

 

 

NOTA: a partir d’aquí, aviso que alguna dada pot no ser 100% fonamentada o tècnicament correcta, ja que la meva intenció és arribar a tothom, hi entengui o no de videojocs.

NOTA 2: quan, d’ara endavant, utilitzi el terme menor, ho faré per referir-me a nens de 4 a 10-13 anys.


Quantes vegades hem sentit que els videojocs són violents, destructius i dolents per als nens?


Per desgràcia, moltes!


Els videojocs van néixer cap als anys 80 com una distracció electrònica per als joves avantguardistes de l’època.

 

 

Però no va ser fins l’arribada de les consoles de 8 Bits i la mítica NES (Famicom al Japó) quan la cosa es va generalitzar de tal manera que a gairebé cada casa hi havia un aparell electrònic per distreure’n tant els grans com els més menuts. El videojoc es va globalitzar per primera vegada i, en conseqüència, el públic va créixer.


Com que els videojocs van atreure més als nens i joves que als adults, el concepte videojoc es va casar, inevitablement, amb la idea de joguina electrònica.


El mal ús de la paraula joguina, va fer que durant moltes generacions els videojocs hagin estat considerats precisament això i, per tant, els pares els compraven com a tal, sense preocupar-se de res més.


Amb més de trenta anys d’evolució, i després de moltes reivindicacions dels aficionats al gènere, els videojocs s’han convertit en la principal forma d’entreteniment electrònic del món. Un gènere que ha crescut en tot: en coneixement, en concepte, en negoci, en camp...
 

 

I ha arribat a ser un entreteniment digital multiedat en el qual es poden trobar gran quantitat de gèneres i subgèneres: jocs infantils, jocs d’aventures, de ROL, de lluita, de delinqüència o fins i tot d’erotisme... Un ampli ventall per a un públic ampli.

 

 

I aquí arriba la pregunta del milió:


Què hi ha de dolent en la diversitat?


RES! Al contrari, per fi ja no hi ha només Mario’s o Sonic’s, pel que podem triar a què jugar i com jugar-ho.


El problema coincideix amb el que s’ha dit anteriorment: la falta de control patern degut, en gran part, al desconeixement.


Lògicament, i tornant a l’era dels 8 Bits, la violència no preocupava massa, ja que amb la tecnologia d’aquells temps la cosa quedava molt dissimulada.


De jocs bèl·lics i violents n’hi ha hagut sempre, el que passa és que avui dia les consoles han arribat a un grau de realisme i detall que fa necessari un control rigorós.


OPERATION WOLF (NES) 1987

 

ENEMY FRONT (PS4) 2014

 

Crec que els pares que compren una videoconsola i que, en conseqüència, compraran jocs als seus fills, haurien d’informar-se millor del que estan comprant. No em refereixo que vagin a un venedor i li preguntin «Quina consola li compro al nen..?» Perquè la resposta serà gairebé sempre: «La més nova senyor...»

 

Que s’informin per Internet o per qualsevol altre mitjà del catàleg de jocs de cada consola i, sobretot, de les proteccions i advertiments que figuren a les caixes dels jocs. 

 

 

Doncs sí amics, fa molt temps que els jocs porten la classificació d’edat, i tot així es veuen molts pares comprant un God of War o un Call of Duty al seu fill de set anys.


JOCS DE MEGADRIVE (1995-96)

 

 

No es tracta de criticar la indústria dels videojocs per crear jocs violents o amb connotacions sexuals, sinó d’evitar que aquests jocs caiguin en mans dels menors. No obstant això, l’ésser humà és tan summament arrogant que segur que si es demanés el DNI per a comprar un joc, els pares serien els primers a protestar sobre per què el seu fill és discriminat.


En fi, conscients que el principal problema el tenen els tutors, a continuació us poso unes pautes que es poden seguir a l’hora d’intentar controlar a què juguen els nostres fills.


Perquè un nen comenci a tenir contacte amb els videojocs i a interactuar amb un comandament no fa falta una consola d’última generació.


Partint de les 16 Bits i fins a la Playstation 2, hi ha molt bons jocs infantils capaços de fer gaudir un nen.

 

Les meves recomanacions són sobretot les Megadrive i Super Nintendo, amb un munt de jocs de plataformes (entre ells les diverses joies de Disney), la PSX i la Nintendo 64.


Totes aquestes consoles es denominen retros (antigues) i les trobareu tant a botigues de segona mà com per Internet (Ebay, Wallapop, Vinted...).

 

 

Les consoles d’una generació passada, a causa de la seva qualitat, quantitat de jocs i preu dels mateixos, són l’opció més encertada per als menors.

 


Evidentment, els nens demanaran el que veuen per la tele i el que tenen els seus amics, però després és on ha d’entrar la nostra psicologia i paciència, i fer-los veure que la nostra decisió és la correcta.

Control patern i bon criteri a l’hora de triar els jocs.


El primer que cal és fer cas de les recomanacions que hi ha a la portada del joc; normalment es mostren les edats recomanades, les connotacions del mateix (més info a PEGI) i amb la caràtula mateixa ja ens podrem imaginar per on van els trets.
 

 

Una altra cosa que pot ajudar a saber com és el joc és la seva contraportada, ja que normalment ens mostrarà alguna pantalla del mateix.

 

 

També pot ser bo aprofitar les eines que ens ofereix Intenet per buscar més fotos i informació sobre el joc en qüestió. És tan fàcil com entrar a Youtube i posar-hi el nom del joc...

 

 

Al món dels videojocs existeixen unes etiquetes, que s’han fet servir des de sempre, que poden ajudar a saber de què va el joc. Evidentment, també han evolucionat i ara n’hi ha moltes més, però a grans trets es podrien resumir així:


Jocs de plataformes: jocs d’anar superant fases combinant la perícia amb el comandament i la intel·ligència. Els més indicats perquè els nens facin les seves primeres partides.

 

 

Jocs d'acció: gairebé idèntics als anteriors, però amb la inclusió d’armes o trets.

 

 

Jocs de lluita: com el seu nom indica, baralles, combats... Poden ser de desenvolupament lineal o u contra u.

 

 

Jocs de ROL / Estratègia: jocs que segueixen un argument, més o menys complicat, i que combinen intel·ligència i acció. Se’ls acostuma a titllar de perillosos, erròniament.

 

 

Jocs d’esport: no cal dir res més, són simuladors d’esports.

 

 

Jocs en primera persona: actualment anomenats Shooters. Jocs que simulen una primera persona, i que normalment inclouen multitud d’armes.


Són una mica complicats de fer servir per començar, i per als menors no són gens recomanables, ja que les temàtiques són violentes de per si i simulen la realitat molt fi de digne.

 

 

Jocs de terror (Survival Horror): veritables pel·lícules interactives de por i suspens. N’hi ha en diversos formats, i cap d´’ells és aconsellable per als menors.

 

 

Simuladors aeris i jocs de naus: els primers són els típics que ens volen fer creure que estem en una cabina d’avió, però són una mica embolicats i faran marejar qualsevol principiant, per tant, millor evitar-los.


Els jocs de naus, a grans trets, no són més que jocs de punteria; un gènere que en cap cas es pot titllar de violent.

 

 

Jocs de carreres: jocs de cotxes, motos, vehicles futuristes... Estimulen els reflexos, encara que la velocitat d’alguns, al principi, pot arribar a marejar.

 

 

Puzzles: com el seu nom indica són jocs tipus Tetris, aquells on més s’usa la ment.

 

 

Jugar amb els nostres fills és bo per veure in situ els jocs als que juguen i com es comporten davant d’ells. De vegades, hi ha persones que expressen emocions quan juguen, ja sigui nerviosisme, agressivitat, distracció... Això ens pot ajudar a saber quin tipus de jocs són els més adequats per a ells.


Un nen ha de gaudir jugant, riure, per la qual cosa hem de controlar, entre d’altres coses, la dificultat dels jocs que els posem, evitant-los caure en la frustració.

 

 

En el cas que a nosaltres també ens agradi jugar, guardarem els nostres jocs per a quan ells dormin o no estiguin presents. Sempre voldran jugar el que nosaltres juguem, ja que la imitació dels grans és una de les seves tendències. I, és clar, de què serveix no deixar-los jugar a jocs violents si després veuen com ho fem nosaltres.


També és important conscienciar-los dels hàbits del joc, la distància adequada a la tele, el descans cada X hores...


Això, tan lògic i vital, s’està descuidant avui dia amb el tema TAULETA. No hauria de ser jo qui us parlés d’aquests aparells, ja que passo bastant del tema, però a casa d’algun amic he vist autèntiques barbaritats.


És un sistema de joc fàcil i intuïtiu que atreu a tots els nens. Però a part de fomentar la seva addicció a aquesta classe d’aparells, obviem a més a més algunes premisses de seguretat tan importants com poden ser la distància... Qui no ha vist un nen petit jugant amorrat a una tauleta?


Si us plau, siguem conscients de com han de fer-se les coses... Per alguna cosa som adults, no creieu?

 

 

Una altra dada importantíssima és controlar-ne el grau d’addicció.

 

No és que això sigui un factor a vigilar només amb els jocs, ja que actualment hi ha molts nens addictes a la televisió i als mòbils, però no ens enganyem, quan un joc agrada passen les hores que dona gust.


Com a mesura de prevenció, en les seves primeres partides pot funcionar deixar-los jugar només en cap de setmana, o mitja hora al dia en acabar els deures, per exemple, coses així.


Tampoc hi ha un mètode màgic per solucionar el tema, però el punt clau és el control: més didàctic que sever, però en al cap i a la fi, control.


COMPTE amb l’addicció infantil, perquè existeix i és molt dura! 

 

NOVETATS

29.01.23

Nou contingut a reparació:

-X-BOX 360.

15.01.23

Nou contingut a reparació:

-Còpies de seguretat consoles modernes.

02.01.23

Enèsima crítica al sector:

-Ja n'hi ha prou!

18.12.22

12.11.22

Nou contingut a ARCADE:

-SEGA HIKARU.

12.11.22

25.07.22

Nou contingut a potenciar consoles:

-NINTENDO 3DS.

12.06.22

Nou contingut a reparació:

-NINTENDO 3DS.

31.05.22

Nou apunt tècnic:

-Carregador portàtil de portàtils...

31.05.22

Nou joc analitzat:

-MOSS.

16.04.22

19.03.22

Nou reportatge:

-Un clon oficial de NINTENDO!

05.03.22

Nou reportatge:

-Projecte Ce Trencada.

02.01.22

Nou contingut a Reparació:

-SEGA NAOMI.

26.10.21

Nou contingut a ARCADE:

-System Super 22.

24.10.21

Nou contingut a ARCADE:

-Monitor WEI-YA 29".