POT MATAR-NOS UN JOC?

Molts de vosaltres creureu que m’he tornat boig i, de fet, jo mateix m’he plantejat si penjar o no aquest document en el moment de la seva creació, però és que ahir a la nit em va passar una cosa que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Segur que a tots us ha passat alguna vegada, ja sigui jugant o simplement mirant una pel·lícula, però és un tema que fa pensar si el camí evolutiu dels videojocs és el més idoni per a uns éssers humans emocionalment limitats...

Jo soc una persona a qui agrada gaudir d’un joc i sentir-se part del mateix, com segurament passa a la majoria de vosaltres.

Això, a efectes pràctics, vol dir que em deixo abduir fàcilment pel joc, ficant-me de ple en el seu argument i creient-me tot el que m’ofereix (sempre que sigui mínimament creïble).

La clara evolució dels videojocs, segons el meu entendre, és el tan preuat conveni entre realitat i ficció: la millor manera que un se senti, literalment, dins del joc. Primer van venir els jocs poligonals en 3D (i amb ells, es van perfeccionar els de primera persona), ara els gràfics HD i, segons sembla, el futur ens oferirà unes estupendes tres dimensions que, amb sort, ens acostaran a la cobejada Realitat Virtual.

Si serà, no serà o quan serà ningú no ho sap, però tots els que estimem els videojocs hem somiat alguna vegada en un sistema de joc totalment integrat en la nostra visió i amb un control tan intuïtiu com real.

Doncs bé, deixant de somiar i tornant a la realitat, us explicaré el que em va passar anit:

Estava assegut a la meva habitació, a les fosques, davant d’una TV 32” Full HD amb els auriculars posats i l’ambient idoni per caure en enganys quan, intentant sobreviure a un esgarrifós Berserker al Gears of Wars de la 360... de sobte va entrar la meva dona per avisar-me que em trucaven per telèfon.

El cor em va fer tal salt que fins i tot vaig trigar diversos segons a diferenciar si la meva dona estava a la tele o si el Berserker m’avisava de la trucada... Segurament us ho prendreu a riure, però us garanteixo que el meu cor bategava a 300 per hora...

Afortunadament l’anècdota no va passar d’aquí, però ha estat la vegada que més m’he espantat jugant a un videojoc, i això m’ha fet reflexionar.

Tots anhelem la interactuación total amb un joc, però quan pensem en això mai tenim en compte les nostres limitacions humanes.

Seria genial jugar un Gears of Wars de manera real. I seria genial encarnar el paper de Kratos i posseir la seva força i poders. Però aguantaria el nostre cor tan generosa explosió d’adrenalina?

Ja us he dit que no és un tema que pugui afectar tothom per igual, ja que cadascú respon diferent a estímuls com la por, l’excitació, l’ànsia... però amb els nivells d’ambientació i qualitat aconseguits per molts dels jocs actuals, pot ser un tema MOLT a tenir en compte en futures generacions, i més si es compleixen les expectatives de la 3D Virtual Reality.

NOTA: Aquest document va ser escrit fa molts anys. Actualment, amb els sistemes VR vigents, encara resulta més preocupant...

Imagineu-vos per un moment a les fosques, davant d’una pantalla gran, jugant a un Shooter de Survival Horror, amb els auriculars i les ulleres 3D posades, i que de sobte qualsevol aspecte de la vida real ens sobresalti.

No és per res, però molts ja comencem a tenir una edat, i encara que el cor no hi entén d’això, desconeixem el nostre topall de revolucions... No és que la interactuació total (que sempre hem desitjat) sigui perillosa o dolenta, però sí que haurem de saber adaptar-nos a ella.

Mai havia jugat amb auriculars, ja que per sort no tenia límits de decibels a casa, però amb l’ampliació de la família m’hi he hagut d’adaptar.

Els auriculars, juntament amb un joc ben construït, aconsegueixen una atmosfera perfecta per gaudir al 100% de l’experiència de jugar en alta definició, però també t’aïllen massa del món real.

Encara que el que ve a continuació us pugui provocar més riure que interès, us exposo unes poques premisses (totalment lògiques) que hauríem de tenir en compte d’ara endavant.

1- Jugar amb auriculars és genial, però compte, sempre ens hem d’adaptar nosaltres a un volum més aviat baix; no hem de voler entrar en el joc a cop de watt.

2- Jugar a les fosques et fica de ple a la pantalla, però també és més de pesat per la vista, pel que ens fa impossible preveure un esglai real. Sempre hem de jugar amb un mínim de llum que, òbviament, no es reflecteixi a la pantalla.

3- També pot ser una bona opció parlar amb els que estiguin a casa (exceptuant els nens, que passen de tot...) i advertir-los que no entrin sense avisar o coses per l’estil. Tots necessitem una estona d’alleujament, i si aquest concepte es respecta a casa ja no hi haurà problemes.

En fi nois, com us he dit abans, fins i tot em fa certa vergonya haver escrit un post sobre aquesta obvietat, però després del brutal esglai que vaig rebre ahir, i després de donar-hi voltes al llit, crec que jugar i gaudir de fer-ho pot ser un risc real, tenint en compte el que ens ofereix el futur en temàtica de tecnologia, potencia gràfica i ambientació, en aquest estimat hobby nostre.

Com diu el tòpic: val més prevenir que curar (i mai millor dit).