AMIGA 600

El 1992, Commodore va llançar una revisió del seu reeixit Amiga 500, redefinint el seu disseny i proporcions, al mateix temps que ampliava les seves possibilitats de connexió. La idea era bona, i el nou aspecte sensacional, però alguns llastos el van convertir en l’ovella negra de la família Amiga.

És necessari, per començar amb bon peu, aclarir que l’Amiga 600 és una revisió de placa de l’Amiga 500, la qual cosa vol dir que a nivell tecnològic i de rendiment són, bàsicament, iguals.

Tots dos comparteixen el mateix processador: el mític 68000 de Motorola, en la seva versió de 7.09 Mhz.

El 600 compta amb 1MB de memòria RAM (igual que la versió 500 PLUS), mentre que l’original comptava amb tan sols 512 Kb.

També incorpora el flamant sistema ECS, compost pels xips Paula, Denise i Agnus*, encara que amb una revisió entorn de la seva fabricació: al 600 van soldats a la placa, enlloc d’integrats en "slots", com en el 500.

* Els noms dels xips volien evitar l’espionatge per part d’Atari (principalment) o de qualsevol altre empresa, doncs els possibles espies pensarien que els enginyers parlaven de dones, amigues o parelles, enlloc de xips i llurs funcionalitats.

A més, aporta noves línies de re-adreçament sobre Agnus (xip que s’encarrega de l’«Adress generation») amb motiu de les noves expansions de connectivitat incloses.

El 600 ve preparat per funcionar amb un disc dur de sèrie (o targeta CF) i inclusivament es va vendre en una edició que l’integrava de fàbrica (Amiga 600HD). A més, compta amb un port compatible amb PCMCIA, format molt popular entre els portàtils dels 90.

Com a curiositat, i inici de les diverses ensopegades patides per Commodore respecte d’aquest model, hem de comentar que els primers a distribuir-se comptaven amb BIOS (Kickstart) reciclades dels Amiga 500, que no permetien l’ús de discos durs o PCMCIA (tret que es carreguessin via programari les actualitzacions necessàries cada vegada que enceníem l’ordinador). Una vegada muntades les Kickstart 2.X aquest problema va deixar d’existir.

L’empresa americana va aconseguir reduir en més d’un terç el tamany del 500 original, ajudant-se en part amb l’eliminació del teclat numèric, el que va convertir al 600 en incompatible amb multitud de programari, tret que es carregués un emulador per a tal finalitat.

Si bé és cert que els simuladors i determinats programes ofimàtics (o similars) poden donar problemes, el 90% del programari funciona perfectament.

També van abaratir els preus de fabricació amb l’objectiu de convertir el 600 en l’opció de baix cost més atractiva del moment. Tot i els seus esforços però, no van calcular bé, i el model va resultar més car de fabricar que el 500 i el 500 PLUS, convertint-se en tot un fiasco a nivell de vendes, ja que ningú estava disposat a pagar més per la mateixa tecnologia desfasada de 16bits.

Perquè us feu una idea de l’error que van cometre, el 600 es va llançar el 1992, i el 1993 ja no es fabricava.

Seguint amb els problemes, aquesta nova edició integrava condensadors electrolítics de molt mala qualitat, i encara que en el seu moment aquest punt va passar inadvertit, avui dia és estrany que un 600 funcioni en condicions.

Heu de pensar que aquests condensadors tenen un cicle de vida d’entre 10 i 12 anys, i el maquinari ja comptava amb la barbaritat de 22...

Aquesta última dada és la major culpable de les "Black Screens of death", o dit d’una altra manera: l'ordinador no arrenca i tan sols mostra una captura de pantalla en negre.

Podeu pensar en un gran error, en un maquinari desencertat o en una màquina poc fiable, i fins a un cert punt tindreu raó, però el 600 amb uns condensadors canviats i una de les últimes revisions de la Kickstart 3.1, resulta en una màquina molt més barata d’ampliar que un 500, més bonica, i fiable al 100%.

És a dir, si l’optimitzem podem treure-li molt més rendiment que a un 500, ja que és més fàcil (i menys costós) afegir-li HD o CF, al mateix temps que podem integrar-li més RAM (bé per ampliació en placa o mitjançant PCMCIA).

El 600 compta amb sortida RGB/SCART, RCA i RF, i mitjançant la integració d’un senzill scandoubler i un adaptador VGA, es pot connectar a qualsevol monitor que compleixi amb aquest estàndard. També ve amb l’opció de treure so estèreo mitjançant els connectors RCA inclosos en la part posterior.

Poden suportar impressores, disqueteres secundàries, lectors de CD-Rom, emuladors de Floppy, a més de diversos afegitons més.

Avui dia, la millor opció per gaudir del programari d’Amiga continua passant per adquirir un model 500 amb una Kickstart 1.2 (la que millor compatibilitat ofereix per al programari original) i afegir-li un emulador de Diskettes. Però si el que voleu és crear una màquina amb HDD, amb més quantitat de RAM i a la qual poder adjuntar perifèrics, sense dubte, la vostra millor jugada serà la d'adquirir un 600 o un 1200.

Durant molts anys ha estat una peça de maquinari mal considerada i bastant barata, però una vegada contrastats els seus punts febles i les seves virtuts, s’ha convertit en un dels models més demandats de Commodore. De fet, actualment, és complicat (relativament) aconseguir una placa en condicions.

Si teniu pensat comprar-ne un, la meva recomanació és adquirir, addicionalment, una Kickstart 3.1 (les bàsiques 2.X limiten bastant la compatibilitat amb els programes més antics) i buscar un emulador de diskettera HxC Floppy Emulator.

Aquest últim element és gairebé indispensable, ja que us resultarà pràcticament impossible passar programari des del vostre PC al format de l’Amiga, i aquest emulador, que funciona mitjançant targetes SD, s’encarregarà que el gloriós Amiga s’empassi totes les imatges que descarregueu d’Internet (prèviament convertides amb el programari per a tal fi).

Mai em veureu realitzant apologia de la pirateria ni res semblant, però és bastant realista dir que el programari contingut en sistemes magneto-òptics (com en el cas dels diskettes), tendeix a caducar o a deteriorar-se amb facilitat, sent possible que fins i tot comprant programari original, i inclusivament precintat, no funcioni...

És més, rarament és el venedor qui assegurarà el seu funcionament, com és lògic.

Com a dades a tenir en compte, les fonts d’alimentació d'A500, 600, 500+ i 1200 són compatibles amb aquest model, així com els ratolins i comandaments.

També és popular l’ús de pads de Megadrive i Master System amb els sistemes Amiga, sent-ne recomanable la modificació d’aquests últims.

En aquests ordinadors (com en gairebé tots els de l’època) era molt típic l’ús de l’estic cap amunt per realitzar salts en els jocs, i aquests solien comptar amb un sol botó d’acció (dos, com a màxim), la qual cosa avui dia es bastant incòmode, sent molt recomanable modificar el comandament d’un dels botons del pad, de manera que respongui tal com ho faria en moure’s la creueta cap amunt (duplicant el senyal "cap amunt" en un botó).

També és interessant que sapigueu que els Amiga sempre han existit en versions PAL i NTSC, i que en el cas del 600 la diferència és que el 68000 funciona a 7.16 MHz enlloc d’a 7,09 MHz.

Tot el programari és compatible entre ambdós sistemes (no existeix bloqueig de regió), però en general, la majoria del mateix està programat per funcionar a 50hz (PAL), pel que en utilitzar-lo a 60 Hz (NTSC) es pot tornar una mica injugable...

Encara que, això sí, es mostrarà a pantalla completa i eliminarem les lletges franges negres; no és molt recomanable per als jocs més ràpids, però. 

Els ordinadors 600 PAL, amb la majoria de Kickstarts, poden arrencar a 60 Hz si premem els dos botons del ratolí durant l’arrencada: apareixerà un menú tipus Bios al qual configurar això i d’altres paràmetres. No fa falta realitzar cap mod, com en els 500.

En fi amics, espero que ara mateix tingueu més clar el que és un Amiga 600 i les lleus diferències que posseeix vers un 500.

Per cert, hi ha qui compara els 600 amb els 1200 i no és just, perquè els 1200 són màquines de 32 Bits...