ADDICCIÓ: COM COMBATRE-LA?

TRADUCCIÓ DE MARTÍ SEGON

 

És possible que no tingui els coneixements pedagògics necessaris per aconsellar-vos sobre aquest tema, però fa molts anys que estic en aquest món i ja l’hi he pogut veure unes quantes vegades les orelles al llop. Per aquest motiu, he decidit exposar-vos el meu punt de vista per si pot ajudar a algú.

 

Resulta que aquesta mateixa setmana, parlant per whatsapp amb un company, hem obert la caixa de Pandora... Tots dos som pares des de fa temps i ens preocupa bastant l’addicció que puguin arribar a patir els nostres fills. Compartim un món en el qual, per bé o per malament, tots els nens i joves tenen un accés gairebé il·limitat a l’entreteniment visual, ja sigui per mitjà de la TV, una tauleta, la consola o el mòbil, i a través d’ aplicacions, jocs, xarxes socials o vídeos. En conseqüència, molts dels nostres fills pateixen una sobredosi de pantalla que no ajuda a evitar una possible addicció a la tecnologia. 

 

Tot avenç tecnològic té el seu punt positiu però, desgraciadament, tenim tendència a virar cap al seu costat més fosc. Vivim massa pendents d’un aparador virtual en el qual volem mostrar tot allò que no som capaços d’aconseguir en la vida real. Dos mons totalment antagònics: una vida plena a les xarxes (on tothom somriu i s’ho passa pipa) i una rutina de merda a casa. Tenim milers de seguidors i celebrem cada «like», però a l’hora de la veritat potser no tenim cap bon amic que ens vulgui escoltar... Admiració cega a youtubers o influencers per amagar la nostra falta real de criteri… en definitiva: molt d’aparador i poc gènere.

 

 

Si nosaltres, que hem arribat aquí pas a pas, veient i vivint aquesta evolució tecnològica des dels seus inicis, ja som tan irresponsables com per omplir les xarxes socials amb les fotos dels nostres fills nus o en vestit de bany, o de mostrar milers de detalls de la nostra vida privada que només haurien d’importar-nos a nosaltres, com actuaran els nostres fills, que s’han vist implicats en aquesta espiral sense moure un sol dit?


Sí, és veritat que ells aprenen molt ràpid perquè ja ho han conegut així, però paradoxalment, són els que s’emporten les òsties més fortes: assetjaments, addiccions, accidents, dependència de modes absurdes,… Tot per aconseguir el millor «selfie» o aquell vídeo viral que els converteixi en uns guanyadors de la nit al dia.

 

 

Val la pena que creixin així? No tenim res a dir-hi nosaltres? És normal que la joguina més preuada d’un nen de 9 anys sigui un mòbil? No serà que ens encega l’egocentrisme i que no som capaços de veure quin paper hem d’exercir com a pares? Quants de nosaltres mateixos perdem el temps a les xarxes sense ser capaços de jugar cinc minuts amb els nostres fills?

Demano disculpes per la «parrafada»… això tan sols hauria de ser la introducció al document, però és que quan em deixo anar...


Al que anava el document:


L'ADDICCIÓ ALS JOCS I COM COMBATRE-LA (totalment aplicable a qualsevol altra cosa que porti pantalla i emeti llum).


Tots coneixerem casos de nens (i no tan nens) addictes a alguna cosa, com la televisió, la consola, la tauleta o el mòbil. De fet, per alguna estranya casualitat de la vida, sempre és l’amic de…, el veí de…, el fill de… però en canvi mai passa a casa nostra. Però si féssim un exercici d’honestedat amb nosaltres mateixos, molts dels que estem llegint això ara mateix, haurem sofert alguna vegada un cert grau d’addicció als videojocs.

Els que ja depassem els quaranta vivíem una època en la qual no es podia desar el progrés del joc amb tanta facilitat com ara, per la qual cosa no era rar acabar una partida a contracor o amb les galtes enrogides de ràbia per haver discutit amb els pares per haver de deixar la partida a mig fer…

 

Jugar quatre o cinc hores seguides per a acabar un fotut joc, en el qual cada pantalla era igual a l’anterior (encara que amb diferents colors i formes) amb la pressió afegida de saber que el compte enrere pel dinar o el sopar arribava a la seva fi. O, simplement el fet de cabrejar-nos una vegada i una altra perquè el joc era tremendament difícil i acabar colpejant el teclat, el comandament o l’escriptori, sumits de ple en un atac d’ira… Això, amics meus, ja podria considerar-se addicció.

 

 

No obstant això, abans no hi havia Internet, ni partides en línia, ni rànquings absurds, ni youtubers que ridiculitzessin les nostres gestes, per la qual cosa és obvi entendre que avui dia és molt més fàcil caure en l’addicció, pel mer fet de voler ser els millors.


No sé si coneixereu un joc anomenat «Fortnite» (però... encara hi ha algú que no el conegui?). Un “xurrijoc” amb una bona base jugable, i que ha sabut enganxar-nos a tots amb un repte molt simple: ser el que tingui més puntuació. Repetir una vegada i una altra la mateixa partida per a poder convertir-nos en un MÀSTER i fatxendejar sobre aquest tema.

 

 

Perquè resulta que aquest joc és un dels culpables que milers de nens s’hagin convertit en autèntics addictes al joc. Juguen fins a la matinada, s’aixequen a mitja nit per jugar...  Però CONY! Després és quan el meu vell processador se n’adona que «Fortnite» és un joc en línia que precisa de connexió a Internet per funcionar, i aleshores ja ens trobem, un cop més, en la línia de sortida: qui facilita el maquinari per a jugar-lo? Qui facilita la connexió a Internet? NOSALTRES!


Demano disculpes pel to apocalíptic, i per citar el «Fortnite» com a exemple d’una cosa tan dolenta (que en realitat no és), però comprendreu que és molt complicat parlar del tema sense perdre els estreps.


L’addicció als jocs és un problema que ha de ser analitzat de base per a poder-lo entendre i, posteriorment, neutralitzat. El propòsit de tot joc és ser el més addictiu del mercat i cridar l’atenció del màxim d’usuaris. Això no és en absolut dolent, al contrari, doncs hem de saber reconèixer el mèrit dels seus creadors. El que realment ha de preocupar-nos és l’ús que en facin els nostres fills, i no val l’excusa de no entendre-hi de videojocs, ja que avui dia tenim mil maneres d’informar-nos-en i, a més a més, simplement fent servir una mica la lògica ja aconseguirem un bon criteri per a combatre qualsevol indici d’addició.

 

 

COMUNICACIÓ!

És VITAL ensenyar (i convèncer) als nens sobre què són els jocs i com s’utilitzen. No hem d’anunciar-ho com una cosa perillosa, amb alguna mena de risc o com alguna cosa que només els deixarem fer quan vulguem i en poques ocasions; ells han d’entendre que el videojoc és com qualsevol altre joc, un passatemps per a quan no hi hagi res més a fer. Una joguina electrònica amb el qual podran interactuar i accedir sempre que vulguin. Aquesta, és la teoria que usarem per no cridar massa la seva atenció sobre el producte, que mirarem d’introduir a poc a poc i de manera gradual. A més, sempre hauran de prevaler el joc col·lectiu (no electrònic), les joguines físiques, l’esport, i lògicament la resta d’obligacions. El videojoc ha de quedar relegat com a premi (mai anunciat amb anterioritat) a qualsevol activitat que nosaltres considerem correcta; i hem d’aconseguir que el videojoc manqui de tota importància, més enllà de la que té com a passatemps.


També és bo no posar límits molt severs en relació amb el temps d’utilització. Això, que a priori pot semblar una contradicció a favor de l’addicció i la pròpia salut del nen, pot jugar al nostre favor si ho sabem utilitzar. No es tracta de no controlar el temps de joc, NI MOLT MENYS. Tan sols es tracta de fer-ho amb una miqueta de lògica: el videojoc ha de ser introduït a la vida del nen a poc a poc. Primer en forma de partides compartides amb pares i germans (curtes i de tant en tant) i més endavant, ja amb més assiduïtat i en solitari. Cada nen és un món, i no tots respondran de la mateixa manera davant dels estímuls dels jocs, però sí que gairebé tots en voldran més del que els oferim.


Aquí radica el complicat estira-i-arronsa del tutor. L’ideal seria que en edat escolar no s’usin els videojocs durant la setmana, quedant relegats al divendres a la tarda (en acabar els deures) o al cap de setmana. Al principi, amb un sol dia a la setmana o cada quinze dies ja és suficient, encara que, torno a repetir, no és tan important el temps d’us com l’assiduïtat: és millor deixar-los jugar el dissabte, dues o tres hores seguides*, que mitja hora cada tarda durant la setmana. El fet de poder jugar més dies i poc temps crea una dependència del moment que no és gens bona. Penseu que mitja hora jugant passa molt ràpida, per la qual cosa sempre els semblarà insuficient. En canvi, si no es parla del tema jocs fins al cap de setmana, ells mateixos ja associaran el cap de setmana amb els videojocs i després, si només els deixem jugar un dia, que s’ho passin bé durant una bona estona.


NOTA: és obvi i molt important que per tema de salut se segueixin unes pautes molt bàsiques (i lògiques) amb els jocs: un descans de deu minuts per cada hora de joc, jugar en habitació ben il·luminada, jugar a dos metres (com a mínim) de la TV, no fer servir (en un principi) els auriculars…


En resum, la idea que m’agradaria deixar clara en aquest primer punt, és bàsicament: millor poc i sense excessius límits, que massa i però molt limitat.


Pot ser bona opció jugar, com a premi no anunciat, el cap de setmana, però sempre després d’acabar els deures i de la correcció dels mateixos, no sigui que els facin de pressa i malament per a poder jugar abans…

 

 

ENSENYAR A JUGAR I TRIAR BÉ ELS JOCS


Un altre punt molt important és triar bé els títols, d’acord a l’edat del nen i al seu nivell de perícia amb el comandament. No cal que us digui que TOTS els nens adoren i controlen els jocs d’una tauleta. Per què? Doncs perquè es controlen amb un o dos dits i la seva mecànica és molt simple; tant, que amb el temps els motiva més instal·lar jocs nous que no pas jugar amb els ja instal·lats…


Si volem treure’ls una mica de la bogeria de les tauletes o mòbils, i volem ensenyar-los a jugar jocs clàssics, no cal dir que haurem de començar pels jocs de plataformes o puzzles (adaptats a la seva edat) de mecànica senzilla, amb comandaments de dos o tres botons. Si els posem, de cop i volta, davant d’un joc com «Tomb Rider» fent servir el «dualshock», de ben segur acabarà per abandonar-lo i tornar, una altra vegada, a la maleïda pantalla tàctil.


Per què és important ensenyar-los a jugar a jocs clàssics? Doncs perquè aprenguin que la finalitat d’un joc és passar-ho bé avançant nivells, i que han de gaudir dels desafiaments del nivell en si, no només del repte de superar el joc. Com ja he avançat, la majoria de jocs infantils de les tauletes són molt ridículs, havent de maquillar, cuinar o tonteries semblants. Això, que és molt gràfic i els encanta en un principi, a la setena partida els acaba avorrint i volen un altre. Per contra, jocs com poden ser el Tetris, Frogger, Collums, Bomberman, Sonic o Mario, els ofereixen un repte simple, amb l’al·licient d’anar passant de pantalla o dificultat. A més, jugant els jocs clàssics adquireixen experiència i cultura general (del món, és clar). No és el mateix conèixer el SONIC en la seva versió original, que no pas en la versió de tauleta que, en la majoria de casos, acaba sent un tronat «port» per fer servir amb un sol dit.


I també, com també hem avançat anteriorment, hem de controlar MOLT BÉ la dificultat del joc, de manera que no l’avorreixin de seguida… A tots els nen, al principi, els agrada guanyar, però aquest és un altre factor a tenir en compte: amb el temps han d’entendre que un joc és un repte i que en conseqüència, quan vagin avançant en aquest, les coses es posaran més difícils. El que hem de controlar, arribats a aquest punt, és que no s’enfadin en perdre o en haver de reintentar-ho diverses vegades. Un exemple bo per a fer-los entendre que no han d’enfadar-se és que comprenguin que un joc és un programari al qual es pot jugar tantes vegades com es vulgui i que si s’avorreixen el poden deixar sense problema. Lluny estan aquells temps dels «ARCADE» i de la pressió de perdre deu duros en menys d’un minut...


Això és un bon exemple a inculcar perquè entenguin que no han d’enfadar-se per perdre o no superar un nivell. Ho podran intentar tantes vegades com vulguin, sense necessitat de posar-se nerviosos o cabrejar-se.


Evidentment, si observem aquest tipus de comportament (empipaments per no guanyar), hem de parlar amb el nen per a convèncer-lo que així no anem bé i si persisteix aquesta pràctica, intentarem canviar de sistema de joc.

 

 

Una puntualització respecte el tema d’ensenyar a jugar i jugar amb els nostres fills: no els hem de mostrar al que juguem nosaltres (en cas de ser jugadors) ja que, lògicament, se sentiran atrets més pels nostres jocs que pels seus (per pura admiració cap a nosaltres o simplement per ser de més espectaculars). Això sembla una tonteria, però de no respectar-ho, alterarem el ritme natural de joc del nostre fill i es perdrà una etapa molt divertida i convenient. A més, tota la pedagogia que haurem intentat invertir fins al moment, s’anirà a fer punyetes en un tres i no res.

 

 

UBICACIÓ DEL CENTRE DE JOC I MODE ONLINE


Un altre factor importantíssim per controlar l’addicció, és saber en tot moment les hores de joc i com jugar. Per a això, hem de situar la consola (centre de joc) en un lloc comú de la casa, com poden ser el menjador o la sala d’estar, i així podrem analitzar millor les seves reaccions al joc. Penseu que si un nen s’acostuma a jugar en un lloc freqüentat per altres membres de la família, la seva manera de jugar es convertirà en una cosa natural quan hi siguem presents, cosa que ens anirà perfecte per a poder analitzar “in situ” factors com l’agressivitat, el grau de distracció, la distància de joc o lluminositat de la sala.

 

Una altra eina que pot ser de molta ajuda per a assegurar que el sistema no s’usa quan no està permès, és inutilitzar-lo. Requisar cables vitals com poden ser el d'AC o el de vídeo, amagar comandaments, tallar el corrent de l’endoll (mitjançant tèrmic o interruptor amagat), afegir controls parentals... No és que hàgim de desconfiar dels nostres fills a la primera de canvi, però sí que a mida que es vagin fent més grans intentaran defugir les nostres restriccions, i no els ho hem de permetre de cap manera.

 

Òbviament, a mesura que el nen es vagi fent més gran, haurem de fer-li més confiança, accedint fins i tot a posar el centre de joc a la seva habitació, però sense baixar la guàrdia, controlant el seu ús i, si fa falta, amagant parts vitals del sistema.


També em veig amb la necessitat de posar l’accent al tema del joc en línia. Per norma general, l’ús en línia d’un joc acostuma a ser més addictiu que l’offline, per bàsicament dues raons: tot joc en línia s’acompanya de rànquings que, en un món tan competitiu com el que vivim, cobren més importància del que podríem pensar. Poden haver criatures a les quals els motiva més jugar per a anar pujant graons al rànquing mundial que per divertir-se. A més a més, una altra pràctica habitual del joc en línia és quedar amb els amics, però pot ser que aquests amics juguin amb una freqüència diferent a la que nosaltres hàgim pactat amb el nostre fill, per la qual cosa… ja tenim el pollastre muntat... Tot i això, no es tracta de prohibir el joc en línia (sempre depenent de l’edat, però), sinó de controlar-lo molt bé.


A més, els jocs en línia solen anar acompanyats de petits xats o comunicació mitjançant àudio, per la qual cosa s’afegeix a una cosa addictiva de per si, un PLUS molt important en el fet de poder parlar o interactuar amb els altres usuaris en temps real.

 

 

Arribats a aquest punt, crec que poca cosa més puc exposar-vos sobre el tema. Lògica, comunicació i control són les millors armes que tenim (i que hem de fer servir) per intentar que els nostres fills no caiguin en l’addicció tecnològica que tant de mal podria fer-los. 

 

L’addicció no és cap joc!! 

 

GRÀCIES!

NOVETATS

25.07.22

Nou contingut a potenciar consoles:

-NINTENDO 3DS.

12.06.22

Nou contingut a reparació:

-NINTENDO 3DS.

31.05.22

Nou apunt tècnic:

-Carregador portàtil de portàtils...

31.05.22

Nou joc analitzat:

-MOSS.

08.05.22

16.04.22

19.03.22

Nou reportatge:

-Un clon oficial de NINTENDO!

05.03.22

Nou reportatge:

-Projecte Ce Trencada.

06.02.22

02.01.22

Nou reportatge d'opinió:

-Original o oficial?

02.01.22

Nou contingut a Reparació:

-SEGA NAOMI.

30.10.21

26.10.21

Nou contingut a ARCADE:

-System Super 22.

24.10.21

Nou contingut a ARCADE:

-Monitor WEI-YA 29".

03.09.21

Nou contingut a Restauració:

-Restaurar conjunts.

15.08.21

31.07.21

Nou accessori analitzat:

-WII2HDMI.

31.07.21

Npu contingut a Reparació:

-X-BOX.

21.03.20

Nou joc analitzat:

-The Last of us 2.

21.03.20

Nou contingut a Potenciar consoles:

-SG-1000II (AV).

21.02.20

30.01.20

Nou contingut a Reparació:

-NEO GEO AES.

16.01.20

22.11.20

Nou contingut a Reparació.

-NEO GEO CDZ.

04.10.20

12.09.20

Document actualitzat!

-PS4 VR; Tota la veritat.

20.08.20

Nou contingut a Potenciar consoles:

-Sony PSP.

09.08.20

Nou contingut a Potenciar consoles:

-Playstation 2.

05.07.20

Nou document:

-Aventures gràfiques.

23.04.20

26.01.20

12.01.20

Nou contingut a Potenciar Consoles:

-SNES 50/60 HZ switchless.