COL·LECCIONAR I ELS SEUS DANYS COL·LATERALS!

TRADUCCIÓ DE MARTÍ SEGON

 

El fet de col·leccionar es podria etiquetar com una afició. Un hobby que en anar creixent pot arribar a marcar un estil de vida, una passió, un motiu de superació constant o, fins i tot, una obsessió, que segurament no admetrem.

 

Evidentment, hi ha molts factors que limiten una col·lecció, i un de primordial és l’econòmic. No es pot generalitzar la idea de que col·leccionar hagi de ser car, però tampoc es pot obviar que quan vas entrant en aquest món, et vas tornant més selecte i, en conseqüència, els preus pugen.

 

A continuació us detallaré els principals riscos de col·leccionar videojocs, des de la meva humil experiència.

 

Amb aquest document no vull faltar el respecte a ningú; només aspiro a servir de guia als novells i fer reflexionar als avançats.

 

Començarem separant els riscos en quatre grups: diners, espai, temps i addicció.

 

I abans de res, comentar que la necessitat de col·leccionar videojocs neix amb les ganes de tornar a tenir tot allò que idolatràvem de petits. No hi ha estereotips de col·leccionisme pel que a videojocs es refereix. Cadascú ha de fer-se la seva pròpia col·lecció d’acord amb el sentiment propi.

 

Les modes o tendències no són gens bones com a criteri de col·lecció, i les catalogades “joies” també han de ser valorades des d’un punt de vista molt personal. No podem deixar-nos influir pel que es demani en determinades “webs”, ni en el que diguin els suposats “entesos”. 

 

Valorarem des del nostre criteri si un producte ens convenç o no, si el preu és adequat o no i, per norma general, no ens fiarem de les gangues, mirant de comprar sempre en llocs de confiança.

 

 

Quins riscos hi ha a l’hora de comprar gangues?

 

Doncs a l’hora de la veritat, que no siguin tan gangues com semblen... Evidentment les bones gangues existeixen i en part sumen mèrit a la troballa, però en general hem de tenir present que el col·leccionisme de videojocs està de moda, i que les gangues estan en perill d’extinció. Hem d’avaluar les coses amb molt bon criteri.

 

Tampoc és que sigui una ciència exacta, però tant el nostre criteri com un polsim de desconfiança, han d’evitar que ens donin gat per llebre.

 

Perquè, amics, he reparat multitud de consoles, i moltes d’elles provinents directament del Japó (un país més seriós que molts altres). Una consola que ha estat exportada com a material de segona mà, per a l’exportador, no és més que això: “material de segona mà”. Quan obres aquesta consola, és més que probable trobar tot tipus de brutícia, com pot ser pols, humitats, pèls… A més de punts de soldadura dessoldats i òxid a les plaques. És mot possible que ja s’hagi intentar reparar en el país d’origen i que al no aconseguir-ho la venguin com a “consola de segona mà no provada”. 

 

No vull generalitzar, però tanmateix, us explico tot això (perfectament aplicable a d’altres productes) perquè quan us trobeu un preu molt barat, hi sumeu unes possibles despeses addicionals; penseu-vos-ho bé doncs, abans de llançar-vos pel producte, únicament encegats pel seu preu.

 

 

Un producte de segona mà, depèn d’on el comprem, poques vegades ha tingut el respecte que es mereix, i per tant manca de la cura necessària per part dels venedors.

 

Hem de ser conscients de les nostres limitacions, ja que no tots entenem d’igual manera l’electrònica, i el que per a alguns pot ser una simple avaria, per a d’altres pot ser una avaria fatal, per la qual cosa si enteneu més aviat poc d’electrònica, encara haureu d’augmentar més la vigilància.

 

Un altre factor que sempre he recalcat a l’hora de fer-nos amb material de col·lecció, és el seu estat estètic. Si comprem una consola molt barata amb ratllades, no servirà per a exposar, i heu de saber que tard o d’hora en comprareu una altra que, per tant, representarà una despesa extra.

 

Però en fi, tampoc em vull estendre més en això perquè com us he comentat, no és una ciència exacta ni tots tenim el mateix criteri, però us demano, si us plau, que a l’hora de comprar extremeu la prudència.

 

PRIMER CONCEPTE: ELS DINERS

 

Com hem anticipat, col·leccionar no té perquè ser car, ja que hi ha multitud de gammes, però tanmateix haureu de tenir molt present que amb el temps sempre us anireu exigint una mica més.

 

En el camp dels videojocs hi ha terrenys pantanosos en els quals és molt temptador de ficar-s’hi, però molt complicat d’avançar (NEO GEO AES, ARCADE…).

 

NEO GEO, per exemple, té, a diferència d’altres sistemes, un catàleg bastant gran i diferencial en el preu, ja que podem trobar jocs d3 50 euros i d’altres de 10.000... Cadascú ha de conèixer molt bé les seves possibilitats econòmiques i la quantitat de diners que pot dedicar a la col·lecció. 

 

Al principi, un argument utilitzat és “prefereixo menys quantitat i major qualitat”, però tot i les bones intencions, amb el pas del temps i acostumats a pagar 100 euros per un cartutx, arribar als 200 no ens semblarà tant, i entrarem en un cercle viciós que ens pot portar molts mal de caps.

 

 

L'únic punt de control fiable és parlar-ho amb algú que ens sigui del tot objectiu, com la parella, els amics, familiars… Aquesta gent que no està ficada en el món no tindrà perjudicis a l’hora de dir-nos la veritat, i el seu criteri serà bo per a saber si són, o no, gaires diners. Quan un vol una cosa i s’escalfa la closca en això, moltes vegades tendeix a distorsionar la realitat i a tenir un criteri econòmic equivocat.

 

A més, avui dia, gràcies en part a la moda de col·leccionar videojocs, ja no tot és tan net i clar, doncs entre les produccions clonades de dubtosa qualitat (majoritàriament xineses), les reproduccions casolanes (conversions) i d’altres, podem arribar a pagar 500 euros per un joc i que no sigui ni original, amb la qual cosa la compra es tenyeix de ràbia.

 

En resum, hem de ser molt cauts amb el que comprem, coneixent els nostres límits i no fixant-nos tant en el que fan els altres. Hem viscut temps de rauxa en els que col·leccionar NEO GEO AES semblava una pràctica accessible a tothom, quan realment no és així.

 

NOTA: m’he basat bàsicament en NEO GEO perquè és un dels extrems, però ja sabeu que en tots els sistemes tenim jocs que poden arribar a costar molta pasta.

 

Penseu en els diners que us heu gastat fins avui en productes que ni tant sols heu fet servir…

 

SEGON CONCEPTE: L’ESPAI

 

Molt de compte amb això perquè és un factor amb el qual no se sol pensar a l’hora d’adquirir material, i realment és important.

 

Per sort o per desgràcia la majoria vivim en habitatges reduïts i no podem emmagatzemar tot el que volem. Hi ha bàsicament dos tipus de col·leccionistes: els que simplement valoren el joc o la consola (jo em considero un d’ells) i d’altres, més puristes, que valoren tot el que envolta el producte: embalatges originals, suros, fullets…

 

Tots correm el risc de la falta d’espai, però òbviament els segons són els que ho poden patir més.

 

Les caixes de les consoles (destinades a la seva protecció durant el transport) són grans i aparatoses: no és el mateix tenir només la consola que tenir-la en la seva caixa, ja que a l’hora de guardar-la ocupen molt més espai, i el mateix passa amb els jocs, encara que a un altre nivell.

 

Les edicions col·leccionista d’alguns jocs, per altra banda, són autèntiques obres d’art, però amb tres o quatre d’elles ja et saturen una habitació, i per a tenir-los guardats en un armari pot ser que no estigui del tot justificada la seva adquisició... 

 

Jo mateix tinc 4 comandaments “Edició Street Fighter” per la PS2 i no puc exposar-los per falta d’espai; i és clar, moltes vegades m’he preguntat si valia la pena tenir-los, i ja us dic que cada vegada tinc més clara la resposta.

 

 

Molts usuaris opten per doblegar les caixes de les consoles i guardar-les en un armari plegades. Pot ser una bona opció (i una solució vàlida), però aleshores, val la pena tenir-les perquè estiguin així?

 

Evidentment, vull deixar molt clar que no vull influir negativament en ningú i que, així com hi ha milions de persones, també hi ha milions de maneres de col·leccionar (totes vàlides); però també us vull recalcar que a l’hora d’adquirir material penseu en l’espai del que disposeu, i que no us quedeu amb material que no us cridi gaire l’atenció amb l’únic pretext de col·leccionar, perquè amb el temps, tot aquest material us pot arribar a molestar.

 

Igualment, cal tenir present el mateix amb tema dels accessoris (volants i d’altres), material que no s’acostuma a tenir exposat i que ocupa moltíssim espai.

 

L’idíl·lic pretext de tot col·leccionista és esperar el dia en què tot el que un posseeix es pugui exposar, però la realitat és aclaparadora i com a molt, en general, podrem disposar d’una habitació o garatge on ficar-ho tot i, a la majoria de col·leccions, tampoc poden ser suficients.

 

Penseu en si tot el material que teniu sobre videojocs us cabria en una habitació de mesures, diguem-ne, normals…

 

TERCER CONCEPTE: EL TEMPS

 

I amb “Temps” em refereixo al temps de gaudir de la nostra col·lecció, ja que no oblidem que el més important d’una col·lecció és poder-la gaudir. Una col·lecció és una cosa molt personal, per la qual cosa la finalitat de la mateixa és fer-nos sentir orgullosos.

 

A mida que ens anem fent grans i augmenten les nostres responsabilitats, disposem de menys temps per a dedicar-nos-hi, pel que en determinades ocasions, una col·lecció súper extensa pot arribar fins i tot a estressar. Hem d’evitar, costi el que costi, que això ens passi, ja que correm el risc d’avorrir-ho tot i, amb això, tirar un munt de diners i sentiments per la borda.

 

Per a intentar evitar-ho, hem de ser selectius amb els sistemes, els jocs i d’altres accessoris que tinguem. Hauríem de tenir només el que podem gaudir i, segurament, tindríem mil vegades menys.

 

Jo, sense ser posseïdor d’una col·lecció molt àmplia, tinc més jocs dels que podré jugar en la meva vida i, de vegades, quan miro tot el conjunt, em provoca certa sensació de tristesa i de ràbia a parts iguals. Personalment, em passa una cosa que no sé si serà general a d’altres col·leccionistes, però quan miro qualsevol dels meus jocs, sigui el que sigui, em venen ganes de jugar-lo. Normalment, aquesta sensació s’aguditza si són jocs als quals ja vaig jugar en el seu moment o que vaig adquirir amb moltes ganes, de manera que tornem a l’inici:

 

Què és més interessant, posseir una gran quantitat de jocs o tenir només aquells que per a un són especials?

 

Perquè essent sincers, molts de nosaltres no hem jugat ni a la meitat del que tenim, ni ho podrem fer mai.

 

També, possiblement, molts de vosaltres tindreu jocs d’aquells que no us atreuen especialment, però que vau aconseguir molt bé de preu o potser us venien en un “pack”, i que en realitat quan els veieu no us motiven en absolut. Tots aquests jocs estan en una hipotètica llista d’espera que no té fi, ja que sempre els hi anirem colant prioritats.

 

Compteu quants jocs teniu, a quants heu jugat i quants, realment, us motiven.


QUART CONCEPTE: L’ADDICCIÓ

 

 

Doncs sí, primer potser comprem un joc al mes, després en són un parell o tres (perquè els trobem barats), i més tard ja són tres jocs i una consola…

 

Controleu la vostra col·lecció?

 

Jo, amb el temps, estic adonant-me d’una cosa: aprecio més el material comprat a poc a poc, que tot de cop. Gaudeixo més jugant al que vaig adquirint paulatinament que tenint interminables llistes d’espera; m’agrada que cada nova adquisició tingui un valor sentimental afegit, i he après, finalment, a valorar la meva col·lecció pel que a mi m’aporta, i no pel que la gent pugui opinar d’ella.

 

Definir l’addicció és complicat, ja que hi ha múltiples graus de la mateixa, però podem entendre com a addicció a col·leccionar el simple fet de comprar desmesuradament, molt més material del que podem assimilar.

 

Mentider serà aquell qui negui un cert grau d’addicció, perquè crec que tots els col·leccionistes, en determinats moments, l’hem sofert.

 

Cinc normes per intentar controlar l’addicció:


1- Triar molt bé els jocs a comprar.

 

2- Res de còpies! En una col·lecció no hi tenen cabuda, i amb el temps acabes considerant-les simplement “plàstic”. Són útils per a provar jocs o per a no usar els originals, però no per a col·leccionar.

 

3- Les sagues interminables: podem tenir algunes sagues completes com a gust o capritx, però ser col·leccionista de sagues significa tenir per tenir, ja que no jugarem un “Resident Evil” per jugar a continuació un “Director’s cut” i llavors un “remake”...

 

4- No marcar-nos com a meta tenir tota la col·lecció d’un sistema concret, ja que de tots és ben sabut que mínim un 20% del catàleg d’una consola és morralla. A més, si parlem del catàleg japonès, molt de material, o bé no és del gust occidental, o bé és injugable per culpa de l’idioma.

 

5- Tenir molt de tacte amb els accessoris dels sistemes, i comprar-ne només aquells que realment ens atreguin.

 

NOVETATS

26.08.24

26.08.24

01.06.24

Nova reparació:

-PSVR2; polir òptiques.

01.06.24

-PSVR2.

29.03.24

Nou contingut a Potenciar consoles:

-NEO GEO CD Z

09.03.24

Nous jocs analitzats:

-The Last Guardian.

-Heavy rain

13.01.24

Nou apunt important:

-Convertidor MVS a AES.

01.01.24

-Nou contingut a Reparació:

-NEO GEO CD.

24.12.23

27.11.23

Nou contingut a ARCADE:

-Monitors CRT.

21.05.23