La veritat és que no sé com enfocar aquest anàlisi, ja que aquest joc m'ha deixat una mica descol·locat…

Amb la seva introducció jugable en la que has de llegir al mateix eliminar (encara sense saber com) un munt d'enemics, mentre l'escenari gira constantment simulant una caiguda al buit, un ja s'adona del que trobarà a Bayonetta: acció a dojo sense fre ni límits.

Devil May Cry va inventar un estil de joc, God of War el va glorificar i molts altres com Darksiders o el mateix Bayonetta, es conformen a plagiar el seu patró intentant, gràcies a l'alta definició, sorprendre'ns de nou. 

Bayonetta és un joc de doble lectura, ja que posseeix tants errors com encerts, però, sense entrar en detalls, ho podem titllar com, possiblement, la paranoia més bella de SEGA (o el que queda de SEGA).

Visualment, i passant per alt els típics errors gràfics de l'actual generació (maleïdes ratlles horitzontals en rotar l'escenari) us he de dir que Bayoneta és un dels jocs més reeixits dels que he jugat. 

Una protagonista molt sexi i uns escenaris que, sense ser excessivament impressionants, delecten per la seva grandiositat i bellesa són, són els punts forts del joc. Si a més li sumem uns enemics correctes (massa repetitius al meu gust) i una realització magnífica, tenim com a resultat un còctel perfecte per als amants de l'acció i la brutalitat gràfica.

Bayonetta realitza mil i una piruetes que permeten controlar-la i fer meravelles durant els combats, però que impregnen el desenvolupament del joc d'un caos gràfic una mica difícil de pair per a les retines més clàssiques.

Aquí potser trobem un dels seus principals errors: l'exageració.

Una exageració que, tot i al·lucinar-nos al principi, a l'estona de jugar esdevé en monotonia i tendeix a cansar. A aquesta brutal exageració, li hem de sumar unes escenes intermèdies excessives que entretallen, de manera no sempre encertada, tant el desenvolupament com l'acció del joc. 

Una veritable pena perquè sumant-li la (ja més que típica) fórmula de “córrer una estona – combat, tornar a córrer – combat” d'aquest tipus de jocs fan que el seu desenvolupament final sigui monòton i totalment previsible.

Deixeu-me acabar ja, doncs tampoc hi ha massa més a explicar, amb una advertència: Bayonetta és un joc tan exagerat en tots els seus aspectes que pot arribar a cansar, tant en temàtica gràfica com jugable. A més, també hi hem d'afegir un fil argumental massa simple. No obstant això, he de reconèixer la bona feina de la gent de SEGA en la concepció del joc, m'explico:

El disseny gràfic en general: menús, protagonistes, enfocaments de càmera en les escenes animades (i el conveni “ridícul-còmic” d'algunes d'elles), detalls com ara la pantalla de puntuacions i els temps de càrrega, és sublim i deixa entreveure el compromís de SEGA amb el projecte.

Bayonetta és un joc molt recomanable per a tots els amants de l'acció i la brutalitat gràfica que, ben analitzat, no deixa de ser un més en el seu gènere. 

Per desgràcia, la generació actual n'està plegat: jocs amb un gran màrqueting, un impactant disseny gràfic i que, a l'hora de la veritat, no presenten res de nou…